La Seu d'Ègara - Sant Miquel

Aquest post forma part del conjunt d’entrades dedicades a les esglésies que formen el conjunt de la seu d’Ègara (l’antiga Terrassa), i que són les de Santa Maria, la de Sant Pere i la de Sant Miquel. Per una qüestió d’extensió he estimat millor fraccionar la descripció en diferents posts i no comentar-les totes en un de sol, que resultava excessiu pels objectius d’aquest blog i per la paciència del lector, però l'originalitat i la importància del conjunt en l’arquitectura catalana s’ho mereix.

Aquest post està dedicat a l’església de Sant Pere, l'església parroquial d’Ègara. Per conèixer les característiques generals i cronologia del conjunt podeu clicar l’enllaç següent.

La Seu d'Ègara - El conjunt

Per conèixer les altres dues esglésies, podeu clicar els enllaços corresponents

Santa Maria
Sant Pere

L'Església de Sant Miquel d'Ègara

Deixo pel final la més prodigiosa de les edificacions del conjunt, si bé reconec que aquesta afirmació té connotacions subjectives. En tot cas és l'única església de les tres que manté gairebé intacta l'estructura espacial del segle VI, el que la fa innegablement original en relació a les ampliacions romàniques posteriors del conjunt, més convencionals. Per l’extraordinària conservació de les seves estructures originals, l’església de Sant Miquel de Terrassa és el millor exemple que resta dempeus a Catalunya d’arquitectura anterior al romànic, i està a l'altura de les millors de l’Europa occidental.

La seva tipologia de planta de creu grega és ben poc usual a la Catalunya anterior a l’arribada de les formes clàssiques, el que la fa excepcional. La planta centralitzada no es repetirà en tot el període romànic (llevat d’algunes excepcions com les esglésies de Sant Esteve de Sallent, Sant Pere Gros de Cervera o la desapareguda Santa Maria de Vic), pel que el seu espai és evocador d’una tradició perduda, el que va enganyar als primers estudiosos del segle XIX fent-los creure que es tractava d’un edifici romà, d’un temple pagà.

Puig i Cadafalch - La seu visigòtica d’Ègara, 1936.

De l’anàlisi de les restes primitives de l’arquitectura cristiana a Roma i Ravenna sabem que des de l’autorització del culte cristià arran l’edicte de Milà l’any 313, la nova religió va necessitar nous tipus d’edificis que la representessin, que distingissin els nous edificis dels temples pagans. A més de la planta basilical que va servir de model per a milers de noves esglésies, van aparèixer també edificis centralitzats, bé com a baptisteris o bé com a mausoleus. Si en un principi Puig i Cadafalch va atribuir a l’església de Sant Miquel una funció baptismal —fins al punt de situar en el transcurs dels treballs de restauració que va dirigir una pila baptismal sota la cúpula, avui retirada—, les recents excavacions que han posat al descobert l’antic baptisteri a Santa Maria i la descoberta de tombes a Sant Miquel han determinat que el destí de l’edifici era funerari.

La majoria de les construccions funeràries cristianes van adoptar la forma de planta central coberta per una cúpula, model que té com a millor exemple el famós mausoleu de Gal·la Placídia —nom amb fortes connotacions barcelonines, ja que no només va ser filla de l'emperador Teodosi, sinó també esposa del rei got Ataülf quan Barcelona era la capital del regne— construït a Ravenna entre 425 i 430. Els mausoleus no només eren tombes monumentals, sinó que també obeïen a funcions de culte i oració, com sembla ser el cas de Sant Miquel. Les darreres excavacions arqueològiques han confirmat el destí funerari de l’església al trobar nombroses tombes en el seu interior, el que ja indicava l’existència d’una cripta subterrània amb restes.

Puig i Cadafalch - La seu visigòtica d’Ègara, 1936.

L’interior

En penetrar al seu interior ens sobta un espai completament original, molt diferent de les estructures romàniques amb les quals estem més familiaritzats. Ens trobem amb un bosc d’arcs i columnes que compartimenta l’espai en un subtil joc estructural que sorprèn per la seva sensació de lleugeresa. Caldrà esperar set-cents anys a la irrupció de l’arquitectura gòtica per trobar un espai que provoqui una sensació de lleugeresa similar, utilitzant només pedra posada una damunt de l’altra. Analitzem-lo:

La planta té forma de creu grega inscrita en un quadrat amb un absis exempt orientat cap a l'est. Aquest quadrat el trobem subdividit en nou espais també de planta quadrada que disminueixen d’altura del centre cap als vèrtexs. El quadrat central està disposat en una estructura d'arcs molt peraltats sobre vuit columnes que suporten la cúpula central, quatre a les cantonades i quatre més primes, una al centre de cada costat del quadrat. Aquest espai central està envoltat per quatre espais similars de menor alçada que conformen la creu grega, i altres quatre als vèrtexs, de menor altura.

El sistema estructural de suport de les cobertes és molt interessant: la cúpula central és semiesfèrica i descansa sobre trompes, un recurs que no serà gens habitual en l'arquitectura catalana i que no tornem a trobar fins a Sant Vicenç de Cardona, a mitjans del segle XI. Els quatre braços quadrats de la creu grega presenten voltes d’aresta, mentre que les voltes dels espais extrems són voltes de quart d'esfera. Aquestes voltes reforcen el sistema d’empentes de la cúpula, assegurant l'estabilitat del conjunt. Per reforçar aquesta estabilitat i en la línia de prolongació dels arcs que suporten la cúpula central, en els dos sentits, l’arquitecte va situar un total de vuit arcs faixons (també anomenats torals, arcs transversals de reforç de les voltes) que separen els espais dels braços de la creu grega respecte als vèrtexs. Aquests arcs, lleugerament peraltats, transmeten lateralment les empentes cap a uns contraforts exteriors, avui disminuïts. D’aquest conjunt sobresurt l'absis al costat est. De planta lleugerament ultrapassada, més elevat, separat de l’espai central per un gran arc de ferradura, el que fa que l’absis s’entengui espacialment com un àmbit diferenciat annex al central. L’absis està ben il·luminat per tres finestres esqueixades tancades per gelosies. 

Molt interessants són també els capitells de les vuit columnes que sustenten l’estructura. Són romans o de tradició romana, d’ordre corinti o compost, si bé presenten factura i qualitat diversa. Probablement són reaprofitats, seguint la tradició constructiva d’una època que emprava capitells trets d’edificis que s’enrunaven, o són còpies d’escultors d’habilitats desiguals. Recordem que encara que situada en algun lloc imprecís, la vella ciutat d’Ègara era un centre urbà important en època romana —el que prova el fet que esdevingués seu episcopal— pel que cal suposar l’existència de nombroses restes aprofitables en el moment de la construcció de Sant Miquel. Els capitells més antics són els quatre situats a les columnes laterals més propers a l’absis, esculpits en marbre amb volutes i fulles d’acant, tardoromans, anteriors al segle VI. Els dos capitells de les columnes que estan situades sobre l’eix també són de marbre, i estan esculpits a imitació dels capitells romans, mentre que els dos capitells de les columnes laterals més allunyades de l’absis són de gres i presenten motius vegetals més simples. El fust de les columnes és de marbre blanc o granit. A la il·lustració de la dreta teniu una reconstrucció de l'edifici i la planta amb la relació de capitells, extreta de la Guia del Museu Terrassa.

No ha de sorprendre l’elevat nivell d’il·luminació del recinte. A diferència del que es podria pensar, la nova arquitectura romànica no va suposar un increment del nivell d’il·luminació dels espais respecte de l’anterior. Al contrari, l’arquitectura tardoromana presenta obertures de considerable dimensió, pel que els seus espais estan millor il·luminats. A Sant Miquel la il·luminació del recinte és molt variada, ja que la llum penetra per tot arreu, sota la lògica constructiva. Es produeix per les quatre obertures de la cúpula central —una a cada costat—, per les finestres amb gelosies que foraden els murs que tanquen els braços de la creu grega, i per les tres obertures de l’absis, sense comptar amb les portes d’accés que originalment eren tres, una a cadascun dels tres murs de tancament dels braços de la creu, molt properes al centre de l’edifici, que molt probablement es deixaven obertes en les celebracions religioses.

Cal destacar l’existència d’una cripta situada sota l’absis. Recordeu que l’edifici tenia destí funerari, el que requeria l’existència d’una cripta destinada a tomba d’algun personatge important o la custòdia d'alguna relíquia, com és el cas de Sant Miquel. La cripta porta el nom de Sant Celoni, però no està del tot clar que fos a ell a qui es venerava, ja que la tomba va ser profanada antigament i s'ha perdut la memòria de la seva advocació. A la cripta s’accedeix per unes escales situades al nord i un estret passadís que, sorprenentment no segueix cap al costat sud. La seva planta és trilobular, com la de l’església de Sant Pere, però amb els lòbuls més pronunciats i en forma de ferradura, coberts per volta de canó. 

Puig i Cadafalch - La seu visigòtica d’Ègara, 1936.

L’exterior

Exteriorment la volumetria de Sant Miquel és clarament representativa del que succeeix al seu interior. L’església es composa d'una juxtaposició de volums ortoèdrics amb exclusió de tota forma corba (que sembla reservada als arcs interiors). Cadascun dels volums que es reconeix a l'exterior és clarament identificable en l'espai interior. Podem dir que a cada espai intern li correspon externament un volum, que al seu torn podria correspondre a una funció. Pel que fa a l’absis, de planta circular ultrapassada interiorment, a l’exterior presenta una imatge poligonal.

Una altra característica és la manca de façana: l’església de Sant Miquel no té façana. El seu accés es produia per tres portes laterals, situades en els eixos transversal i longitudinal, una a cada braç de la creu. Aquesta característica és pròpia dels edificis del període, el que no deixa de ser altament sorprenent, perquè la façana té en l'arquitectura un paper fonamental, ja que els edificis solen ser identificats per ella. El motiu? D'una banda la voluntat d’accentuar les formes volumètriques pures —carregades de contingut simbòlic— i d’altra l'eliminació de qualsevol centre focal o punt de referència que no sigui l’absis o la cúpula, fet aquest que es repeteix coherentment a l'interior.


Antecedents

Cal dir que aquestes característiques no són exclusives de Sant Miquel, sinó que són comunes a l’arquitectura d’aquest període a Europa, l’origen de les quals les podem trobar en el més amunt citat mausoleu de Gal·la Placídia, probablement el primer edifici cristià de planta centralitzada de creu grega amb cúpula central i braços de la creu coberts per volta de canó. Aquest model s’exportarà arreu, i en trobem exemples en l’arquitectura merovíngia (Baptisteri de San Juan de Poitiers, Baptisteri de Venasque) o en la visigòtica (Sant Fructuós de Montelios, a Portugal), així com en l’arquitectura de períodes posteriors en entorns culturals ben diferents com l’oratori carolingi de Germiny-des-Prés, l’església mossàrab de Santa Maria de Lebeña a Cantabria, o la mesquita del Crist de la Llum a Toledo.

Modificacions

Que l’església de Sant Miquel ens hagi arribat avui dia sota la mateixa aparença que va ser construïda fa mil cinc-cents anys i que conservi quasi intacta la seva estructura espacial i molts dels seus elements originals no vol dir que no hagi patit intervencions importants. Així, per exemple, la finestra de ferradura del mur occidental té una fisonomia mossaràbiga que fa pensar en una addició posterior. La part més modificada és l’exterior, ja que inicialment hi havia una galeria porticada al voltant de tot l’edifici, llevat de la façana est on sobresurt l’absis, que va ser enderrocada. En el període romànic l’església va ser reforçada en el mateix moment de la reforma del conjunt que explico aquí, i les portes d’accés han estat clarament substituïdes en època imprecisa. També han desaparegut els contraforts exteriors dels arcs faixons que traven l’estructura. La intervenció més important va ser al segle XVII, quan l’església va ensorrar-se parcialment, el que va afectar l’estructura i va caldre refer les voltes. S’aprecia perfectament la reconstrucció duta a terme l’any 1611 perquè les voltes originals són en pedra, i les refetes de maó.

Decoració

La volta de l’absis presenta un conjunt de pintures extraordinàries, ja que són de la mateixa època que el conjunt, del segle VI, i per tant de les pintures murals més antigues que tenim a Catalunya, que s’han conservat tants segles sense deterioraments greus gràcies al fet que han estat molts anys ocultes.

Enllaços d'interés:

Web de la Seu d'Ègara

REPORTATGE FOTOGRÀFIC

Aquí us deixo el reportatge fotogràfic que vaig fer en la meva visita. Si cliqueu damunt les imatges, les veureu en alta definició. Si més us ho estimeu, podeu anar directament a l'àlbum Les Pedres de Catalunya de Flickr, que trobareu al final del post.

Exteriorment la volumetria de Sant Miquel és clarament representativa del que succeeix al seu interior. L’església es composa d'una juxtaposició de volums ortoèdrics amb exclusió de tota forma corba.

L’absis, de planta circular ultrapassada interiorment, a l’exterior presenta una imatge poligonal.

La finestra de ferradura del mur occidental té una fisonomia mossaràbiga que fa pensar en una addició posterior. 

En penetrar al seu interior ens sobta un espai completament original, molt diferent de les estructures romàniques amb les quals estem més familiaritzats. Ens trobem amb un bosc d’arcs i columnes que compartimenta l’espai en un subtil joc estructural que sorprèn per la seva sensació de lleugeresa.

El quadrat central està disposat en una estructura d'arcs molt peraltats sobre vuit columnes que suporten la cúpula central, quatre a les cantonades i quatre més primes, una al centre de cada costat del quadrat. 

La il·luminació del recinte és molt variada, ja que la llum penetra per tot arreu, sota la lògica constructiva.

La cúpula central és semiesfèrica i descansa sobre trompes.

Absis amb l'altar.

La volta de l’absis presenta un conjunt de pintures extraordinàries, ja que són de la mateixa època que el conjunt, del segle VI, i per tant de les pintures murals més antigues que tenim a Catalunya.

Els capitells són romans o de tradició romana, d’ordre corinti o compost, si bé presenten factura i qualitat diversa. Probablement són reaprofitats, seguint la tradició constructiva d’una època que emprava capitells trets d’edificis que s’enrunaven, o són còpies d’escultors d’habilitats desiguals. 

Obertura al passadís d'accés a la cripta.

La cripta situada sota l’absis.

Àlbum de fotos

Podeu visualitzar aquestes fotografies i d'altres fetes per mi en alta definició a l’àlbum Les Pedres de Catalunya de Flickr. Per enllaçar-hi només cal que premeu la foto de sota. Us recomano l’opció de visualització per pantalla completa. Un cop allí podeu navegar pels diferents àlbums de fotos de Les Pedres de Catalunya.

Ubicació dels edificis publicats en aquest blog

En la pestanya de la barra de menús, o clicant la imatge de la dreta, podeu accedir a la situació de tots els edificis comentats en aquest blog a Google Maps.

Un cop dins, si cliqueu sobre un edifici —ja sigui en el mapa, ja sigui en el llistat— veureu l'enllaç per accedir al post corresponent del blog.



Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons