LA GAVINA

La gavina, com tothom sap, mai es queda enrere per guanyar-se la vida. Té el ganyot força ample, amb una gana insaciable, poc delicada, posa el bec a qualsevol aliment, caigui del cel o siguin escombraries.

Dóna lliçons: i si deixa de menjar una estona, no pot deixar de tancar el bec, doncs també li serveix per xerrar. ¡Déu ens lliuri dels seus crits quan parla de política!

Malgrat el seu plomatge, és cosina germana, diuen, de l’au negra, que habita en els pobles rurals.

Per on va, busca als que caminen per discutir; afegeix llenya al foc; els envia el seu cosí que viu al poble, i aquest se les sap empescar perquè tots hi surtin perdent, menys ell, per descomptat.

Són dimonis molt vius, molt útils el dia d’eleccions, i molt amics del jutge.

Un dia, es queixaven tots els animals que vivien en el camp, de l’invasió de la llagosta. Els que més havien treballat, eren els que més afligits estaven.

Treballar tot l’any! -deien-. I no recollirà blat ni Déu! Ni un grà deixarà aquesta maleïda llagosta, ni un bri d’herba. Si el govern, tan sols, baixés els impostos!

-Tot al contrari -va dir un-. N’han fet fora un altre per matar llagosta.

I tots estaven callats, dolguts per la misèria. Només, la gavina semblava força riellera. Un li va preguntar per què.

-Amic –li va contestar-. El que sap viure, viu fins i tot de la llagosta.

Moralina:

Els oportunistes, s’aprofiten en benefici propi dels avantatges que se’ls presenten, o els creen, sense que els importi el més mínim les conseqüències dels seus actes, o les persones que en surtin perjudicades.

Autor: Godofredo Daireaux